Histories de la clínica

Cada dia passen 20-30 persones per la clínica. Durant aquestes dues setmanes hem visitat persones de nacionalitats molt diferents: d'Afganistant, Iraq, Iran, Síria, Congo, Sudan... Tot i que totes elles comparteixen l'estatus de refugiades, segons el seu país d'origen els motius pels quals venen a la consulta son diferents. 

Els afganesos acostumen a ser nois joves que viatgen sols i en general, són els que ho tenen més difícil per aconseguir asil ja que Afganistan es considera un "país segur". Segurament per això, acostumem a veure joves afganesos amb crisis d'ansietat i altres problemes psicològics.
Els sirians, en canvi, acostumen a viatjar en família i amb nens petits, per això sovint hem de fer de pediatres.
Els iraquians, tot i que no n'hi ha tants, sovint venen per seqüeles traumàtiques degudes a bombardejos o ferides de bala.
Definitivament, els que han fet el viatge més dur són els africans, majoritàriament congolesos. No només han fet el viatge més llarg sinó que a més a quasi tots els han torturat i violat al seu país d'origen o durant el camí. És per això que pateixen estrés post-traumàtic amb malsons, insomni i de vegades fins i tot idees suïcides.

El que està clar és que cap d'ells ha tingut una vida fàcil, tots porten històries a les seves espatlles però algunes ens queden gravades per sempre.

Cada día pasan entre 20 y 30 personas por la clínica. Durante estas dos semanas hemos visto personas de nacionalidades muy diferentes: Afganistán, Irak, Irán, Siria, Congo, Sudán... Aunque todos comparten el estado de refugiados, dependiendo de su país de origen los motivos por los que vienen a la consulta son diferentes.

Los afganos suelen ser chicos jóvenes que viajan solos y en general, son los que más dificultades encuentran a la hora de conseguir asilo, porque Afganistán se considera un "país seguro". Seguramente por eso, solemos ver jóvenes afganos con crisis de ansiedad y otros problemas psicológicos.
Los sirios en cambio suelen viajar en familia y con niños pequeños, por ello a veces tenemos que hacer  de pediatras.
Los iraquíes, a pesar de que son menos, a menudo acuden por secuelas traumáticas debidas a bombardeos o heridas de bala.
Definitivamente, los que han hecho el viaje más duro son los africanos, mayoritariamente congoleños. No solo han hecho el viaje más largo, sino que además casi todos han sido torturados y violados su país de origen o en el camino, por eso sufren estrés postraumático con pesadillas, insomnio y a veces incluso ideas suicidas.

Lo que está claro es que ninguno de ellos ha tenido una vida fácil, todos llevan historias a sus espaldas, pero hay algunas que nos quedan grabadas para siempre.